LA MÚSICA POP - ROCK PAS A PAS

  Any d’edició: 1973. Formació: Jon Anderson, Steve Howe, Chris Squire, Andy White i Rick Wakeman. Àlbum d’estudi anterior: Close to the edge (1972). Àlbum d’estudi posterior: Relayer (1974). Gèneres: rock progressiu, rock simfònic, rock psicodèlic i avantguarda. Principals cançons: The revealing science of God (dance of the dawn), The remembering (high the Memory) i The ancient (giants under the sun). Rànquing britànic: 1. Rànquing nord-americà: 6. El millor: un dels punts àlgids de la formació britànica. El pitjor: la inestable presència de Wakeman al grup.

  Lloc de fundació: Londres (Anglaterra – Regne Unit). Formació inicial: Jon Anderson (veu), Peter Banks (guitarra), Chris Squire (baix), Bill Bruford (bateria) i Toni Kaye (teclats). Formació clàssica: Jon Anderson, Steve Howe (guitarra), Chris Squire, Bill Bruford i Rick Wakeman (teclats). Altres components bàsics: Alan White (bateria). Carrera (anys del primer i últim àlbums d’estudi): 1969 – 2023. Gèneres: rock progressiu, rock simfònic, rock psicodèlic i avantguarda.    Principal àlbum: Tales from topografic oceans (1973). Altres importants: The Yes album (1971) i Going for the one (1977). Solistes que origina: Rick Wakeman. Grups que origina: Jon & Vangelis i Asia. El millor: el carisma d’Anderson fusionat amb la qualitat instrumental d’Squire, Howe o Wakeman. El pitjor: la impossibilitat de contractar el teclista grec Vangelis a causa d’un conveni del sindicat de músics britànics. 

  Lloc de fundació: Londres (Anglaterra – Regne Unit). Formació inicial i clàssica: Keith Emerson (veu i teclats), Lee Jackson (guitarra i baix), David O’List (guitarra i trompeta) i Brian Davison (bateria). Carrera (anys del primer i últim àlbums d’estudi): 1968 – 1969. Gèneres: rock progressiu, rock simfònic, rock psicodèlic i avantguarda.    Principal àlbum: The thoughts of Emerlist Davjack (1968). Altres importants: Ars longa vita brevis (1968) i Nice (1969). Solistes que origina: Keith Emerson. Grups que origina: Emerson, Lake & Palmer. El millor: l’espectacularitat d’Emerson als teclats. El pitjor: la dissolució per part de Keith per unir-se a Greg lake i Carl Palmer.

  Any d’edició: 1969. Formació: Robert Fripp, Greg Lake, Michael Giles, Ian McDonald i Peter Sinfield. Àlbum d’estudi anterior: cap. Àlbum d’estudi posterior: In the Wake of Poseidon (1970). Gèneres: rock progressiu, rock simfònic, rock psicodèlic, avantguarda i jazz rock. Principals cançons: 21st century schizoid man, Epitaph i The court of the Crimson king. Rànquing britànic: 5. Rànquing nord-americà: 28. El millor: un clàssic del rock progressiu. El pitjor: únic treball de llarga durada gravat amb el quintet fundador.

  Lloc de fundació: Londres (Anglaterra – Regne Unit). Formació inicial: Robert Fripp (guitarra), Greg Lake (veu i baix), Michael Giles (bateria), Ian McDonald (teclats i saxofon) i Peter Sinfield (lletres). Formació clàssica: Robert Fripp, Peter Sinfield, John Wetton (veu, baix i teclats) i Bill Bruford (bateria). Altres components bàsics: Peter Giles (veu i baix), Mel Collins (saxofon i flauta), Gordon Haskell (veu i baix), Andy McCulloch (bateria) i David Cross (violí i viola). Carrera (anys del primer i últim àlbums d’estudi): 1969 – 2003. Gèneres: rock progressiu, rock simfònic, rock psicodèlic, avantguarda i jazz rock.       Principal àlbum: In the court of Crimson king (1969). Altres importants: In the Wake of Poseidon (1970) i Lark’s things in aspic (1973). Grups que origina: Emerson, Lake & Palmer. El millor: la banda de rock progressiu més ben valorada per la crítica. El pitjor: els continus canvis de personal efectuats per Fripp.

  Dècada d’inici: 60. Dècada estel·lar: 70. Característiques: temes de llarg minutatge, lletres elaborades, perícia instrumental, certa intel·lectualitat, en ocasions grandiloqüència i àlbums de caràcter conceptual. Influències rebudes: música clàssica, jazz, rock i rock psicodèlic. Influències futures: jazz rock, krautrok, new wave, synth pop, techno i rock alternatiu. Principals solistes: Vangelis, Mike Oldfield i Alan Parsons. Principals bandes: King Crimson, Nice, Atomic Rooster, Yes, Iron Butterfly, Jethro Tull, Emerson, Lake & Palmer, Genesis, Kraftwerk, Can, Neu !, Tangerine Dream, Supertramp, Electric Light Orchestra, Alan Parsons Project, Afrodite Child (foto) i Jon & Vangelis. El millor: la idea innovadora de fusionar sons de la música clàssica amb els del rock. El pitjor: pretensions massa elevades. 

  Dècada d’inici: 60. Dècada estel·lar: 70. Característiques: temes de llarg minutatge, lletres elaborades, perícia instrumental, certa intel·lectualitat, en ocasions grandiloqüència i àlbums de caràcter conceptual. Influències rebudes: jazz, rock i rock psicodèlic. Influències futures: jazz rock, krautrok, new wave, synth pop, techno i rock alternatiu. Principals solistes: Vangelis, Mike Oldfield i Alan Parsons. Principals bandes: King Crimson, Nice, Atomic Rooster (foto), Yes, Iron Butterfly, Jethro Tull, Emerson, Lake & Palmer, Genesis, Kraftwerk, Can, Neu !, Tangerine Dream, Supertramp, Electric Light Orchestra, Alan Parsons Project, Afrodite Child i Jon & Vangelis. El millor: la tècnica instrumental dels diferents músics. El pitjor: el gènere va acabar d’alguna manera esgotant.

  País: Estats Units. Estat: Nova York. Habitants (aproximat): 8.500.000. Cèlebre per: fundació de la Factory d’Andy Warhol, ciutat on es van desenvolupar el punk i la new wave nord-americans, concretament al local CBGB, una de les capitals del rock alternatiu de diferents èpoques, establiment de solistes com Bob Dylan i Jimi Hendrix i seu de bandes com Simon & Garfunkel. The Velvet Underground, Ramones, Television, Talking Heads, Blondie, Sonic Youth, The Strokes, Interpol, LCD Soundsystem o Yeah Yeah Yeah’s.

  Any d’edició: 1967. Formació: Lou Reed, John Cale, Sterling Morrison, Maureen Tucker i Nico Päffgen. Àlbum d’estudi anterior: cap. Àlbum d’estudi posterior: White light / white heat (1968). Gèneres: rock, rock psicodèlic, avantguarda, noise rock i art rock. Principals cançons: Venus in furs, Heroin i There she goes again. Rànquing britànic: 43. Rànquing nord-americà: 129. El millor: obra a bastament reivindicada. El pitjor: en el seu moment va ser un fracàs comercial als Estats Units.

  Lloc de fundació: Nova York (Nova York – Estats Units). Formació inicial: Lou Reed (veu i guitarra), John Cale (baix, teclats i viola), Sterling Morrison (guitarra), Maureen Tucker (bateria) i Nico Päffgen (veu). Formació clàssica: Lou Reed, John Cale, Sterling Morrison i Maureen Tucker. Altres components bàsics: Doug Yule (baix, teclats i veu). Carrera (anys del primer i últim àlbums d’estudi): 1967 – 1973. Gèneres: rock, rock psicodèlic, avantguarda, noise rock i art rock.           Principal àlbum: The Velvet Underground & Nico (1967). Altres importants: White light / white heat (1968) i The Velvet Underground (1969).    Solistes que origina: Lou Reed, John Cale i Nico Päffgen. El millor: el grup es va avançar dues dècades al seu temps. El pitjor: la marxa de Cale després dels dos primers treballs de llarga durada.

  Dècada d’inici: 60. Dècada estel·lar: 70. Característiques: temes d’alt minutatge, lletres elaborades, música complexa i fusió entre diferents gèneres. Influències rebudes: pop, rock i rythm & blues. Influències futures: rock psicodèlic, rock simfònic, rock progressiu, rock dur, rock experimental i jazz rock. Principals solistes: Syd Barrett (foto). Principals bandes: Jimi Hendrix Experience, Pink Floyd, Soft Machine, Led Zeppelin, Deep Purple, King Crimson, Yes, Jethro Tull, The Doors i The Velvet Underground. El millor: un canvi necessari pel que fa a la música pop – rock. El pitjor: uns gèneres més complicats i allunyats del gran públic que el beat i el rythm & blues.

  País: Anglaterra. Estat: Regne Unit. Habitants (aproximat): 9.200.000. Cèlebre per: ser una de les capitals del beat, el rythm & blues, el moviment mod, la música psicodèlica, el hard rock, el rock simfònic i progressiu i l’avantguarda musical del decenni dels anys 60 i constituir la seu de la fundació de bandes com The Rolling Stones, The Yardbirds, The Who, The Kinks, The Small Faces, Cream, Jimi Hendrix Experience, Pink Floyd, Led Zeppelin, Deep Purple, King Crimson, Yes o Jethro Tull.

  Lloc de fundació: Canterbury (Anglaterra – Regne Unit). Formació inicial: Kevin Ayers (veu, guitarra i baix), Robert Wyatt (veu i bateria) i Mike Ratledge (òrgan). Formació clàssica: Robert Wyatt, Mike Ratledge, Hugh Hopper (baix) i Elton Dean (saxofon). Carrera (anys del primer i últim àlbums d’estudi): 1968 – 2023. Gèneres: rock, rock psicodèlic, rock progressiu, rock experimental, avantguarda i jazz rock. Principal àlbum: The Soft Machine (1968). Altres importants: Volume Two (1969) i Third (1970).  Solistes que origina: Kevin Ayers i Robert Wyatt. El millor: banda de culte. El pitjor: la marxa d’Ayers després del primer àlbum.

  Any d’edició: 1967. Formació: Syd Barrett, Roger Waters, Nick Mason i Richard Wright Àlbum d’estudi anterior: cap. Àlbum d’estudi posterior: A saucerful of secrets (1968). Gèneres: rock, rock psicodèlic, rock progressiu i rock experimental.        Principals cançons: See Emily play (només present en l’edició nord-americana), Matilda Mother i Interstellar overdrive. Rànquing britànic: 6. Rànquing nord-americà: 131. El millor: obra de culte. El pitjor: un treball molt complicat d’assimilar.

  Lloc de fundació: Londres (Anglaterra – Regne Unit). Formació inicial: Syd Barrett (veu i guitarra), Roger Waters (baix), Nick Mason (bateria) i Richard Wright (teclats). Formació clàssica: David Gilmour (veu i guitarra), Roger Waters, Nick Mason i Richard Wright. Carrera (anys del primer i últim àlbums d’estudi del període): 1967 - 1972. Gèneres: rock, rock psicodèlic, rock progressiu i rock experimental.        Principal àlbum: The piper at the gates of dawn (1967). Altres importants: Atom heart Mother (1970) i Meddle (1971) Solistes que origina: Syd Barrett. El millor: el geni de Barrett. El pitjor: el problemes del cantant i guitarrista amb les substàncies al·lucinògenes.